Tant Tono Pla com Ximo González compatibilitzaven seu treball com a infermers de Reanimació a l'Hospital Clínic i de Digestiu a l'Hospital Arnau de Vilanova, respectivament, amb els entrenaments com a integrants del CN Ferca-San José fins a mitjans de març

Com es va viure l'expansió del COVID-19 en els vostres respectius llocs de treball
TONO: Tots pensàvem que no arribaria mai una situació així. Al principi, amb algun cas aïllat, amb pocs ingressos i casos confirmats que anaven augmentant progressivament i ràpida fins a omplir-se la pràctica totalitat dels hospitals.

XIMO: A poc a poc s'anava notant un cert nerviosisme entre tot el personal sanitari. Segons anaven passant les setmanes, l'hospital s'anava preparant per a un empitjorament de la situació. No obstant això, no pensàvem que anara a arribar-ne a l'estat en què ens trobem actualment.

 

Quan vareu ser conscients de la realitat de l'expansió
TONO: Jo era totalment escèptic pel que fa a la situació que estava de camí, igual que la majoria de persones tant sanitàries com no sanitàries. Quan van començar a fer-se públiques les dades dels efectes que estava causant la malaltia, no només a persones amb patologies de base i d'edats avançades, sinó també a gent perfectament sana d'edats mitjana, va ser com una dosi de realitat per a la qual ningú estava preparat.

XIMO: Quan es va diagnosticar el primer cas de COVID-19 en el nostre hospital va ser quan ens cerciorem de la gravetat de la situació. Al cap de pocs dies, vam veure un increment immens en nombre de casos i en manca de material que va produir una desorganització en tot l'hospital i un estrès per als sanitaris, que és difícil d'explicar si no ho has viscut ... A finals de març ens trobàvem en una situació desastrosa: amb un hospital abarrotat de pacients i sense recursos ni mitjans per fer front al virus.

 

Quines mesures es van o vàreu prendre en el vostre entorn per a la prevenció del virus
XIMO: Des del primer dia que es va produir l'estat d'alarma es van prendre mesures en la meua planta de l'hospital: va quedar habilitada per a Medecina Interna, Pneumologia i Digestiu pel fet que en la 3a i 5a Planta -anteriorment de Pneumologia i Medecina Interna, respectivament- serien utilitzades per a pacients que havien donat positiu en les proves del COVID-19. Així mateix, tots aquells que hagueren resultat ser negatius, mínim dues vegades, podrien ingressar també a la nostra planta. I des d'aquell moment es va començar a treballar per superar de la millor manera possible la situació en que vivim.
En detectar-se el primer cas a l'hospital i decretar-se l'estat d'alarma, vam veure convenient traslladar a la meua àvia -vivia amb ell i la resta de la seua família- a casa dels meus oncles perquè tinguera el mínim contacte possible amb una persona de risc que, en aquest cas, anava a ser jo. Amb els meus pares i la meua germana procure mantenir sempre la distància adequada i tindre la millor cura possible en la higiene.

TONO: Jo convisc en un pis de lloguer amb dues companyes a les que vaig recomanar que era millor que no estigueren en contacte amb mi, ja que anava a estar en contacte directe amb pacients positius. Però, des que es va imposar la quarantena, cadascuna roman a casa dels seus pares.
Una altra de les mesures més dures preses va ser el no veure ningú que no fora del meu àmbit de treball...Tot i tenir la millor relació que es pot tenir en l'àmbit de la feina amb els meus companys, és molt dur estar més d'un mes totalment separat de la meua família, parella, amics ... als quals estava acostumat a veure quasi tots els dies.

 

Com era un dia habitual en la vostra vida abans de la pandèmia
TONO: Em trobava en una etapa genial: la meua feina em permetia entrenar a les meues hores i dies lliures, ja que, amb un torn rodat de 12h, tens uns 4 dies lliures a la setmana. En un dia normal en que no treballava, m'alçava prompte per a anar amb Ximo al gimnàs, tenia temps de dinar tranquil·lament, descansar i anar a entrenar a la piscina. Complint amb els meus horaris de feina, em quedava temps de sobres per invertir-lo en el que jo volguera.

XIMO: La meua vida es basava en compaginar la meua feina com a infermer a l'Hospital Arnau de Vilanova amb l'esport. Aprofitar els dies que no havia d'anar a treballar per fer esport i anar a nadar em servia per desestresar-me, ja que el treball en un hospital comporta molt d'estrès i situacions poc agradables.

 

I ara
XIMO: Em dedique simplement a treballar, i a descansar en els meus dies lliures. Quan no estava l'estat d'alarma, la natació em servia per distreure'm i sentir-me millor en el dia a dia; ara m'esforce per fer esport a casa diàriament.

TONO: Actualment, en l'estat en que ens trobem, malauradament no dispose de temps per a fer pràcticament res de la meua rutina anterior. No només pel tancament de qualsevol lloc on es puga fer esport, sinó per la falta de temps, ja que hem augmentat les hores de treball considerablement i la càrrega de treball és molt superior a la que teníem prèviament al COVID-19.
La meua rutina consisteix en despertar-me prompte per a anar a treballar, fer un torn de 12h, o 24 quan es solapa amb un altre torn. Quan arribe a casa, descanse el més ràpid i millor que puc per a preparar-me per a un altre torn que començarà poques hores després d'anar-me'n a dormir. Repetint això durant 5-6 dies a la setmana en el meu cas: hi ha persones que treballen menys hores i persones que treballen més. Jo, per la meua edat i per pròpies decisions personals, vaig decidir treballar més del que em poguera correspondre.

 

Com està de present l'esport en el vostre dia a dia actual

XIMO: Fins i tot dies en que arribe de treballar després d'estar 12 hores sense parar, em resulta satisfactori fer esport, però no té res a veure amb el que era tirar-se a la piscina i desconnectar de tots els problemes de fora. M'agradaria poder tornar a la piscina, ja que és el meu mitjà de tota la vida i on millor em trobe, però, en la situació en que vivim, hem d'intentar no perdre els hàbits que teníem abans i seguir lluitant.

TONO: Personalment, pense que l'esport m'ha fet acostumar-me a conviure amb el cansament dia enrere dia: el trobar-te esgotat i, tot i així, haver d'alçar-te prompte cada dia per a seguir. Però, des del punt de vista professional, no hi ha hagut res que ens poguera preparar per a aquesta situació.

 

Creieu que sou herois

TONO: No crec que siguem ninguns herois, simplement som persones a les quals, en la nostra majoria, ens agrada complir amb la nostra obligació i ho haguérem fet igual, amb virus o sense.

XIMO: Ens considere persones que compleixen la seua tasca, persones humanes que lluiten per salvar la vida de moltes altres posant en perill la seua mateixa ... Ens considere persones que treballen dia i nit i que s'han preparat per a viure i afrontar temps difícils com els d'ara. Només complim un treball com un altre qualsevol.

TONO: Jo tinc amics policies, bombers i militars, que ixen igualment cada dia a complir amb la seua obligació, a l'igual que qualsevol persona que treballe en un supermercat o que es veja obligada a eixir hui al carrer per a treballar.

XIMO: Herois són totes aquelles persones que compleixen les respectives ordres del confinament, les quals salven més vides que totes les que podem salvar nosaltres durant aquests dies.

 

Què vos semblen els aplaudiments de les 20h

TONO: Com totes les persones que estan ajudant en aquesta etapa que ens ha tocat viure, agraisc moltíssim tot el suport que se'ns dóna i, per descomptat, és digne de reconèixer l'esforç que està fent un país sencer unit per quedar-se a casa i complir les mesures de seguretat per contenir el virus malgrat que puga arribar a ser dur. Nosaltres estem fent tots els possibles per les persones afectades per la pandèmia i és molt agraït veure com, majoritàriament, les persones estan col·laborant d'una manera o altre.

XIMO: És una mostra d'agraïment a totes les persones que s'estan exposant al virus per a poder lluitar contra ell. Em sembla un acte d'humanisme que ens falta en moltes altres accions en que no es respecta el que s'aplaudeix.

TONO: No puc parlar pels policies, bombers o militars, però molts professionals (sanitaris) porten anys complint amb la seua obligació sense cap mena de reconeixement: moltes vegades aguantem mal tractaments o males paraules de gent que ara ens aplaudeix, a la que potser li estàs salvant la vida o a la qual intentes protegir.

 

Alguna valoració que volgueu fer respecte d'aquesta crisi sanitària

XIMO: Sobretot, que una cosa tan necessària com la sanitat estiga patint tant, que per culpa d'una mala gestió de recursos i una mala organització hi hagen persones que estan morint sense que el seu moment els tocara; que milers de sanitaris hagen passat per la malaltia, quan no l'haurien passat amb unes mesures correctes de protecció bàsica ... Em sembla inacceptable i depriment.

TONO: Durant anys hem aguantat retallades en sanitat, en les forces de seguretat ... i ara no serveix de res que isquen polítics en les notícies donant-nos ànims, el que necessitem és que ens donen les condicions que ens mereixem i les que necessitem, que solen ser les que ens lleven. Ni tan sols han estat capaços de proporcionar-nos tests fiables, ja que en moltíssimes ocasions hem realitzat dos o més que han donat resultats negatius tot i la simptomatologia del pacient i, després de realitzar-li una prova més precisa, ha resultat ser positiu. I contra aquesta classe de mancances no hi ha res que estiga en mans dels sanitaris.

 

Quin missatge transmitirieu a la societat

TONO: Únicament m'agradaria dir que és molt important no relaxar-se, tot i que la quarantena estiga donant els seus fruits, s'hagen reduït el nombre de contagis i els hospitals s'estiguen descongestionant poc a poc. És important no deixar de complir les mesures de seguretat, ja que és impossible aconseguir un retorn a la normalitat fins que no deixen de produir-se contagis. És difícil arribar a imaginar quan es podrà arribar a aquesta situació. Una volta a la normalitat ara mateix només suposaria una volta a començar, ja que, en produir-se un sol contagi, és qüestió de dies que es tornen a produir milers, com ja hem vist.

XIMO: M'agradaria que totes les persones es posaren en la pell de totes les milers que han perdut familiars sense poder acomiadar-se d'ells ... Que quan s'apliquen unes normes tan bàsiques com no eixir de casa, pensen que simplement fent cas a això estan salvant més vides que nosaltres.
Quan alguna persona llisca açò i es trobe en una situació d'aclaparament per no poder eixir i fer el que li agrada, m'agradaria que es posara en la pell d'un nadador que ara mateix està lluitant contra el virus com infermer en un hospital i que pensara en que les ganes que té de sortir i gaudir de la vida d'abans són iguals o fins i tot majors, però que ara mateix només es preocupa per descansar perquè demà puga ajudar el màxim possible per a que una persona isca amb vida d'aquest hospital.

TONO: Vull agrair l'esforç que està fent la gran majoria de les persones: Nosaltres estem donant absolutament tot el que està a les nostres mans, però aquesta situació cal parar-la des de tots els fronts. Per descomptat, un bes enorme per a tots els meus benvolguts familiars, als quals espere veure prompte.

I agrair a la Federació la possibilitat de compartir la visió sobre aquesta pandèmia i des del punt de vista dels sanitaris que l'estem vivint des de dins.